La recerca arqueològica en el Maresme Medieval - Joaquim Graupera (GHC)

La comarca del Maresme té una llarga tradició historiogràfica i els seus orígens es poden remuntar al s.XIX. Malgrat aquesta llarga tradició, l’estudi del patrimoni medieval del Maresme no ha tingut mai uns estudis historiogràfics que analitzessin aquest període de forma aprofundida.

                Davant la gran producció històrica editada a la comarca al llarg d’aquests dos últims segles, podem trobar una gran quantitat d’estudis monogràfics dels diferents edificis, però mai una síntesi i una visió general d’aquests estils. Fins i tot, la primera obra de síntesi d’aquest estil a la comarca la “Guia del Romànic de la comarca del Maresme” l’any 1982 no es res més que un recull de monografies de les obres, sense donar una visió general. No serà fins el 1992, amb el volum XX de la Catalunya Romànica, que apareixerà la primera i única síntesi publicada que supera tímidament la presentació de monografies dedicades als edificis amb una petita síntesi de dues fulles. Posteriorment he contribuït a omplir aquest buit amb tres llibres, dos d’ells dedicats al patrimoni preromànic i romànic (2001 i 2002) i un tercer dedicat al patrimoni medieval del Maresme.

                Aquesta manca d’una visió general, però no ens ha d’amagar l’extensa quantitat de publicacions, de més o menys qualitat, que estudien aprofundiment amb petites monografies la quasi totalitat dels edificis religiosos de la comarca. El respecte a la tradició, la voluntat de conservar els orígens i la pietat popular ha creat aquesta estimació a les ermites i fins i tot la celebració de molts aplecs en totes elles, generant moltes monografies locals. Tampoc cal oblidar que la comarca ha donat dos dels grans historiadors catalans “clàssics” dins la historiografia del romànic a Catalunya, que malgrat que no hagin publicat res sobre el romànic de la comarca, han estat els que han posat les bases de la historiografia contemporània, sobre em refereixo a Lluís Domènech i Muntaner de Canet i Josep Puig i Cadafalch de Mataró. També caldria citar la desproporció de l’obra historiogràfica mataronina amb la resta dels pobles de la comarca, que, val a dir, actualment s’està sortosament corregint.

                La historiografia medieval del Maresme la podem dividir amb sis etapes. La primera etapa que arribaria fins el 1882, es caracteritza per l’aparició dels primers escrits sobre història medieval al Maresme, amb un caràcter molt erudit, amb una influència de la renaixença literària i del romanticisme.

                La segona etapa, del 1888 al 1906, es caracteritza per la influència del Modernisme i apareixen una gran quantitat de monografies locals al Maresme, amb l’objectiu genèric de contribuir a la recuperació de Catalunya com a nació, cercant les arrels medievals.

                La tercera etapa, analitza la historiografia al voltant del noucentisme (1906- 1931) que es caracteritza pels primers passos d’una nova generació d’historiadors que es formaran amb l’empremta cultural del modernisme i que durant el noucentisme continuaran la feina de l’etapa anterior. Aquesta inèrcia s’acaba amb la quarta etapa durant la república i la Guerra Civil (1931-1939) . Durant aquesta fase es destrueix una bona part del patrimoni artístic medieval del Maresme i els historiadors d’aquesta etapa es caracteritzaran per la tasca de salvaguarda del que poden per la destrossa de la guerra i de l’etapa revolucionaria de la república.

                Durant la cinquena etapa, que s’estén durant l’època franquista (1940-1976), es caracteritza per la recuperació del patrimoni religiós, entre ell el medieval. Moltes ermites són estudiades, excavades i es publica una petita monografia local. També apareixen els primers grups locals d’arqueòlegs a Premià, Vilassar i Cabrera. 

                I per acabar la sisena i última etapa a partir del 1976 es produeix la professionalització de l’arqueologia i  una atomització dels centres d’estudis locals. En aquesta etapa es dona prioritat a la recerca arqueològica iberoromana i l’art medieval restarà una mica oblidat. Malgrat tot, apareixeran dues entitats que intentaran omplir aquest buit: Amics de l’Art Romànic del Museu de Mataró i la Secció d’Estudis Medievals del Grup d’Història del Casal.

La recerca en arqueologia medieval a Catalunya: passat, present i prespectives de futur - Josep M. Vila i Carabasa (ACRAM)

La utilització del mètode arqueològic per a l’estudi de la història medieval de Catalunya és un fet relativament recent que s’inicia ben entrada la segona meitat del segle XX. De tota manera, ha estat sens dubte el camp en el què l’arqueologia s’ha desenvolupat d’una forma més vertiginosa en els darrers anys, sobretot de la ma de les normatives que sobre la protecció del patrimoni s’han promulgat al país des de la recuperació de la Generalitat a començament dels anys 80.

Els orígens de l’arqueologia científica aplicada a la recerca sobre la història medieval de Catalunya s’han de situar en les dècades dels 60 i 70 del segle XX de la ma del professor Alberto del Castillo i del seu principal deixeble el Dr. Manuel Riu que des de les seves càtedres d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona van generar les condicions per a què l’arqueologia medieval es desenvolupés com a disciplina plenament reconeguda. En aquest sentit, a banda d’impulsar línies de recerca en arqueologia medieval, també van propiciar la creació de revistes especialitzades i la paulatina introducció de l’arqueologia dins dels plans d’estudis del Departament d’Història Medieval. D’altra banda es va propiciar la vinculació dels investigadors catalans amb centres de recerca d’arreu d’Europa en els que la disciplina estava molt més desenvolupada, especialment a França i a Itàlia.

De la mateixa manera, una mica més tard en el temps, també a la UAB es va formar un grup de recerca, encapçalat pel Dr. Miquel Barceló, que va introduir el mètode arqueològic en les seves línies d’investigació, en aquell cas centrades en el món andalusí.

A partir dels anys 80, la creació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i el desenvolupament de la legislació i de les polítiques de protecció del patrimoni del país van tenir una forta incidència en el desenvolupament de l’Arqueologia Medieval. En aquest cas, el ràpid creixement del nombre d’intervencions arqueològiques en jaciments d’època medieval que es va produir sobretot durant els anys 90, va comportar la formació d’un grup de professionals que es van anar especialitzant en l’estudi dels jaciments d’època medieval. Com a conseqüència d’aquest fet i amb la finalitat de donar sortida a la recerca que s’estava fent des de l’àmbit professional es va fundar l’any 1997 l’Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM). Aquesta entitat ha esdevingut amb els anys un actor important especialment pel que fa a la difusió dels resultats de les excavacions arqueològiques dutes a terme en el marc de l’arqueologia preventiva.

Tradicionalment, l’arqueologia medieval ha tingut una molt estreta vinculació amb la història de l’arquitectura. En aquest sentit, un cert “mètode arqueològic”, evidentment no sistemàtic, ha estat utilitzat des de sempre per arquitectes i historiadors de l’art medieval a l’hora d’obtenir dades per a l’estudi constructiu dels edificis. No és d’estranyar, per tant, que un dels àmbits en els quals s’ha desenvolupat d’una manera més clara l’arqueologia medieval en els darrers temps hagi estat vinculada amb el món de la recerca sobre el patrimoni arquitectònic i molt especialment en relació amb la seva restauració. En aquest sector s’ha desenvolupat un mètode d’anàlisi arqueològic específic que estudia el conjunt de l’edifici i no solament el subsòl i que es coneix com arqueologia de l’arquitectura.

En aquesta línia cal destacar la feina duta a terme durant els darrers 25 anys pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona que han desenvolupat un mètode de recerca que combina els estudis històrics i arqueològics, tant de subsòl com de paraments que els permeti una aproximació científica als edificis abans de la intervenció arquitectònica. La sistematització de la recerca durant tots aquests anys ha permès generar un volum enorme de coneixement històric que ha servit de base per a molts altres estudis.

Resulta evident que, especialment en els darrers vint anys, el nombre d’intervencions arqueològiques en edificis i jaciments d’època medieval s’han incrementat d’una manera exponencial. També han augmentat notablement el nombre de publicacions, actes de congressos, jornades, taules rodones, etc tan de tipus general com més local, en les que s’estàn donant a conèixer els resultats d’aquestes intervencions arqueològiques. En aquest sentit, podem destacar, entre d’altres, l’actuació del Grup d’Història del Casal de Mataró que des de fa anys porta a terme una feina imprescindible en el camp de la recerca i difusió del patrimoni arquitectònic i arqueològic medieval del Maresme

Com a conseqüència d’aquest fet disposem d’un volum important de memòries d’intervenció arqueològica, articles de revista, comunicacions en congressos, etc... referides als resultats d’aquesta ingent tasca d’excavació i recerca històrica en l’àmbit del món medieval. Resulta evident que, especialment en el món de la Història de l’Arquitectura, les recerques arqueològiques sistemàtiques realitzades en alguns dels conjunts monumentals més importants del país han contribuït a modificar, radicalment en alguns casos, els plantejaments històrics tradicionals sobre aquests conjunts. Només cal citar en aquest sentit els canvis interpretatius generats per les intervencions arqueològiques a Sant Pere de Rodes, Santa Caterina de Barcelona o el conjunt episcopal d’Ègara a Terrassa, entre infinits d’altres menys coneguts.

En contrast amb això, la incidència de la recerca arqueològica en la formació del coneixement històric del món medieval és encara massa petita i és aquest un dels aspectes en els quals caldrà fer una major incidència en el futur. En aquest sentit és important que l’arqueologia afronti les problemàtiques històriques sense estar condicionada pel discurs historiogràfic dominant, que evidentment cal conèixer. Només d’aquesta manera es podran fer aportacions realment novedoses al coneixement històric sobre el món medieval.

Finalment un dels camps de més futur de l’arqueologia medieval és el desenvolupament i sistematització del que anomenem arqueologia de l’arquitectura que ha de permetre estudiar els edificis en el seu conjunt, presos com si d’un jaciment es tractés. En aquest sector, treballant en col·laboració amb altres professionals com arquitectes o, sobretot, historiadors de l’art, l’arqueologia medieval està cridada a donar nous punts de vista que permetin avançar en el coneixement històric general.

Valoració del patrimoni arqueològic del Maresme - Enric Subiñà i Coll

El Maresme és una comarca on el poblament continuat ha estat destacat des de l’època ibèrica fins els nostres dies. Això s’ha reflectit en els nombrosos jaciments arqueològics excavats, especialment els de l’època romana. A casa nostra l’arqueologia medieval va prendre empenta mercès al professor Manuel Riu, a la dècada dels anys 60 del segle XX. Fins aleshores al Maresme s’havia excavat bàsicament les ermites medievals, com sant Martí de Mata, sant Jaume de Traià o sant Cristòfol de Cabrils. No és però fins  les darreres dècades del segle XX que les restes medievals prengueren importància i en les excavacions de jaciments com ara Iluro s’estudiaren aquestes restes abans d’arribar als estrats romans.

Malauradament aquesta alta ocupació de la comarca ha tingut com a conseqüència que les restes medievals visibles no siguin tan abundants com es podria pensar. Llevat de castells, ermites i masies, les restes medievals no són molt abundants per la substitució dels edificis medievals per altres de més moderns, especialment visible en la majoria de les parròquies de la comarca on la gran majoria daten del segle XVI, el gòtic tardà català.

Aquesta ponència mirarà de posar de relleu aquest patrimoni medieval des de l’aspecte arqueològic, tant en els edificis militars, religiosos i civils, tenint en compte les excavacions ja realitzades com les que queden per fer i que en podrien aportar noves dades.

Edificis militars: Els edificis militars sempre han tingut l’atenció dels estudiosos i els arqueòlegs. A la comarca se’n conserven uns quants, la majoria d’ells amb excavacions totals o parcials. Entre ells, de sud a nord, podríem esmentar el castell de Vilassar, el de Burriac, el de Dosrius, el de Mata, el de Canet, el de Montpalau i el de Palafolls. Entre els esmentats documentalment i no localitzats esmentaríem el de Premià, Montalt i el de sa Creu.

Fins ara han estat objecte d’importants excavacions el de Burriac i el de Palafolls, i en menor mesura el de Mata i Montpalau.

Edificis religiosos: Molt abundants a la comarca, especialment les capelles rurals. Entre les esglésies parroquials que conserven importants elements medievals destacaríem sant Andreu d’Òrrius, sant Esteve de Canyamars, sant Martí de Mata, sant Pere de Riu i sant Genís de Palafolls i en menor mesura sant Cebrià de Tiana, sant Feliu d’Alella, santa Maria de Mataró, sant Andreu de Llavaneres, o sant Esteve de Tordera.

De monestirs, cartoixes o priorats destacaríem Montalegre, sant Pere de Clarà, sant Pol de Mar i santa Maria de Roca Rossa.

Les més abundants, les capelles rurals: sant Martí de Montgat, sant Romà de Tiana, santuari de la Cisa, sant Salvador de can Boquet, santa Anastàsia de Premià, sant Mateu de Premià, sant Cristòfol de Cabrils, can Modolell i santa Elena d’Agell (Cabrera), santa Maria del Viver, sant Jaume de Traià, sant Bartomeu de Cabanyes, sant Miquel (Arenys de Munt) o sant Andreu de Tordera.

Evidentment són moltes les esglésies parroquials i les capelles solament documentades durant l’època medieval, la majoria de les quals fou totalment reformada o reedificada en segles moderns: sant Martí de Taià, sant Pere de Premià, sant Genís de Vilassar, sant Feliu de Cabrera, santa Margarida de Cabrera, sant Miquel del Cros, sant Julià d’Argentona, sant Iscle i santa Victòria de Dosrius, sant Sadurní de Valldeix, sant Vicenç de Montalt, sant Martí d’Arenys, santa Maria de Caldes, sant Pere de Canet, sant Iscle de Vallalta, sant Cebrià de Vallalta, sant Quirze de Calella, santa Maria de Pineda, santa Susanna o sant Miquel de Vallmanya.

Edificis civils: D’edificis civils medievals n’han pervingut molts. Destaquen especialment les cases fortes o domus i les torres de guaita o defensa. Així destacaríem amb restes conservades la torre de can Santromà (Tiana), la torre de can Nadal (Vilassar de Mar), el baluard de santa Maria de Mataró, la torre dels Encantats (Arenys de Mar), la casa forta de Menola (Pineda). Documentalment també es coneixen la casa d’Alella, la casa de Cabrera, la casa dels Argentona, la torre de Cogoll (Mataró), la torre de Mar (Canet). 

Masies excavades totalment coneixem el mas de la Posada (Tordera), en les obres de construcció de la C-32. Entre les moltes masies que conserven restes, sovint en forma de finestres, portes o altres elements defensius, destacaríem: can Fàbregues i can Santromà de Tiana, cal Baró i can Boquet d’Alella, mas Fontanilles i can Teixidó de Masnou, can Lladó i can Mora de Teià, can Calons i can Verboom de Premià de Dalt, ca l’Isern i can Sabatés de Vilassar de Dalt, ca l’Abellà o ca n’Amat de Cabrils, can Bartomeu o can Aymerich de Cabrera, can Femades i can Vinyamata d’Òrrius, la casa Gòtica, can Bramona o can Camps d’Argentona, can Batlle de la Torre i ca l’Estaper de Dosrius, finestrals gòtics del nucli urbà i can Palauet de Mataró, can Cabotí o cab Berenguer de Llavaneres, can Milans de Caldes, can Guitart de sant Vicenç de Montalt, ca l’Arquer i can Rossell d’Arenys de Munt, can Cabanyes de baix i can can Pujades de les Basses de Canet, can Vila de sant Iscle de Vallalta, can Galzeran i can Salvador de Calella, finestrals gòtics del nucli urbà i can Cànoves de Pineda, can Bonet d’Avall i can Planes de santa Susanna, can Valldejuli i el mas Florit de Palafolls,

Tal volta l’únic edifici civil d’ús “públic” conservat és l’hospital vell de Malgrat

Tot i ser comarca de pocs cursos d’aigua trobaríem els següents molins: el molí de Croanyes i el de Rubiol d’Argentona, el molí del castell o de can Terrades de Dosrius, el molí del mas Lladó i el molí vell de Malgrat, el molí de Bellforat, el de can Cornell, el de can Bofí, el de can Nogueres, el de Mascaró, el de la Júlia, de Jalpí i el de can Marquès de Tordera. Documentats trobaríem esmentats el molí d’en Gual i de Musso d’Argentona, els molins de vent de Mataró, els molins de Caldes, el molí de mar de Malgrat i el molí d’en Ferrer de Riu, de Cartellà, d’en Vilar i de Valldemaria de Tordera.

Necròpolis: Han estat excavades vàries necròpolis amb enterraments medievals. En la majoria de parròquies i capelles rurals n’han aparegut, i entre les no vinculades amb edificis religiosos citaríem la de cal Guardià (Argentona) o la de ca la Madrona (Mataró).

El patrimoni medieval del Maresme en els museus - Jaume Vellvehí i Altimira (GHC)

               A l’hora de preparar aquesta conferència, el primer dubte que se’ns va plantejar és la dificultat -que ja neix en el propi títol- per delimitar l’objecte d’anàlisi. Els límits inicials són ben clars: el patrimoni –ja sigui artístic o arqueològic- d’època medieval de la comarca del Maresme, entesa en l’actual organització administrativa, susceptible de trobar-se en els seus museus. És a dir els museus del territori. Amb tot, probablement també cal incloure-hi el patrimoni conservat en altres institucions més enllà del Maresme com ara el Museu Nacional d’Art de Catalunya o els museus diocesans, per exemple. I encara més, caldrà afegir-hi el conservat en col·leccions privades.

                A tot plegat encara se’ns hi suma la dificultat de delimitació del patrimoni a inventariar: quan ens referim a patrimoni medieval del Maresme, ens referim només a les peces originàries o produïdes a la comarca o també hem d’incloure-hi les peces foranes conservades en les col·leccions del territori en qüestió? I no és tot, hem de tenir en compte que bona part dels fons conservats tenen un origen desconegut, per tant no són catalogables ni entre les unes  ni entre les altres.

                Al capdavall però, hem optat per veure totes les possibilitats, això sí, en el benentès que de cap de les maneres el que farem és un inventari complet, cosa que seria més pertinent en un estudi o en un catàleg molt més exhaustiu i acurat que en aquesta síntesi panoràmica que provarem de presentar.

De l’interès pel passat a la necessitat de conservar-lo.

L’origen dels museus del Maresme[1]

                L’afició al col·leccionisme d’antiguitats i d’obres artístiques ve d’antic –en aquest sentit només recordar la col·lecció de monedes de la Comunitat escolàpia de Santa Anna de Mataró- però serà al segle XIX amb el Romanticisme i la Renaixença que prendrà una nova dimensió. L’interès pel passat -i en el cas de Catalunya especialment el medieval, com a màxima expressió de l’esplendor nacional - transcendirà l’àmbit de l’erudició esdevenint popular, ja sigui per l’èxit de les obres literàries, del teatre romàntic d’ambientació històrica o també dels propis estudis històrics.

                Al darrer terç de segle, una nova moda incidirà encara més en l’afició pel passat medieval: l’excursionisme. Amb la creació d’organitzacions excursionistes a partir del 1876 amb la fundació de l’Associació Catalanista d'Excursions Científiques es popularitzarà l’excursionisme científic amb el paper destacat de personatges maresmencs com Francesc Xavier Tobella (Sant Pol, 1840 – Barcelona, 1910) que en fou president el 1878 i Ramon Arabia (Mataró 1850 - Barcelona, 1902) que ho seria l’any següent.

En el tombant de segle, aquest interès ja abandonarà el caràcter romàntic que encara amarava la historiografia i la recerca arqueològica, per esdevenir científica i moderna. L’exemple és clar: les missions arqueològiques del mateix Puig i Cadafalch al Pirineu el 1907.

Els Museus

                D’aquest interès pel passat, per la història, l’art i l’arqueologia, a la força n’havia de sortir la necessitat de conservar-ne els vestigis: de preservar el patrimoni. Al marge de les col·leccions privades, el museu més antic de la comarca fou el Museu Municipal de Mataró nascut a redós de l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa el 1894. El procés que va conduir a la seva creació és emblemàtic perquè il·lustra perfectament l’evolució de l’interés pel patrimoni i presenta paral·lelismes força evidents amb la creació del Museu Episcopal de Vic.

Però per al naixement d’un nou museu al Maresme, caldrà esperar fins a ben entrat el segle XX. La iniciativa més primerenca vingué de la mà del metge Francesc de Paula Calbetó (Arenys de Mar, 1849-1925) que, l’any 1918, juntament a d’altres vilatans preocupats pel patrimoni d’Arenys de Mar van decidir reunir objectes artístics i històrics per a divulgar-ne l’existència. Però la iniciativa d’aquell primer museu no va poder consolidar-se per l’esclat de la Guerra Civil i les peces es retornaren als propietaris o es repartiren entre els impulsors.

A mitjans de segle, en plena grisor del franquisme les inquietuds culturals fomentaran noves iniciatives de recuperació del patrimoni històric, artístic i arqueològic. La majoria de vegades aniran vinculades a l’activisme de figures locals que, o bé individualment o en col·lectius modestos, promouran la recerca històrica o participaran en excavacions arqueològiques recuperant l’interès pel patrimoni que s’havia estroncat amb la Guerra. Alguns d’aquests personatges van tenir un paper important en la salvaguarda de l’art durant l’atzagaiada bèl·lica -com ara l’arqueòleg Marià Ribas o Santiago Estrany, vinculat al Comitè Local per la Salvaguarda del Patrimoni Artístic i Religiós durant la guerra, en el cas de Mataró.

Vist en conjunt, els processos que conduiran a la creació de nous museus al segle XX, no difereixen gaire dels vistos a darreries del XIX. L’activisme individual o col·lectiu esmentat proporcionarà els nuclis inicials dels fons dels futurs museus generant la necessitat de dotar-se’n. I la iniciativa, que neix de l’àmbit privat, sempre –o pràcticament- buscarà la implicació de l’administració municipal en la creació de la infraestructura museística. Finalment, després dels més o menys llargs períodes d’estira i arronsa un cop presentada una exposició inicial dels fons recopilats, es crearan patronats amb la presència dels ajuntaments i es crearan definitivament els museus. Això succeirà a la dècada dels seixanta i entre les dels setanta i els vuitanta els més recents.

Les col·leccions privades

Quant a col·leccions privades o persones que puguin conservar algun tipus d’element medieval encara que sigui ocasionalment, cal fer referència al Castell de Santa Florentina de Canet de Mar on els antics propietaris van acumular un important fons d’obres d’art de totes les èpoques i sovint d’origen desconegut o imprecís. A més de l’afició al col·leccionisme dels propietaris cal afegir els elements arquitectònics utilitzats en la remodelació de Domènech i Montaner. És coneguda la procedència de portes i finestres o de la galeria gòtica reutilitzades al castell, del priorat i santuari marià de Santa Maria del Tallat, del municipi de Vallbona de les Monges, d’on foren extrets i posats a la venda a principis del segle XX, moment quan foren adquirits per a integrar-los al projecte de Domènech i Montaner. Però a banda d’aquests elements, com veurem, ni ha forces d’altres.

                Una altra col·lecció particular, per bé que en relació als segles medievals només podem parlar d’una obra, es el fons d’art de Caixa Laietana. I el mateix passa amb algun altre particular que conserva alguna imatge en el seu domicili. Sense dubte hi deu haver molt més patrimoni medieval en l’àmbit privat però el desconeixem o bé no se’ns ha autoritzat a divulgar-lo.

El patrimoni medieval als museus

                Vist en conjunt, bona part del patrimoni medieval conservat en els museus del Maresme procedeix de les excavacions arqueològiques locals i, en general, són peces documentades. En canvi, alguns dels fons procedents de donacions privades o bé que han ingressat als museu en èpoques reculades, acostumen a ser peces descontextualitzades de procedència desconeguda. Probablement per aquest motiu, o en altres casos per tractar-se d’elements no vinculats a la comarca, no han captat l’atenció dels investigadors malgrat l’interès que puguin tenir. D’altra banda, a diferència del que passa amb el patrimoni conservat d’altres períodes com el romà, el medieval no sembla que s’hagi posat en valor. És a dir, al Maresme, quan es parla d’arqueologia i patrimoni el primer en el que es pensa és en restes romanes.

Els fons conservats es concentren majoritàriament en comptades institucions –el Museu de Mataró, el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró o el Museu d’Arenys de Mar- però n’hi ha altres –com el Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt, el Museu del Càntir d’Argentona o els museus de Nàutica del Masnou i el Josep M. Codina i Bagué de Calella- que, ni que sigui escadusserament, també conserven algunes peces medievals. Si a més hi afegim obres conservades en els grans museus barcelonins i en els episcopals, tindrem un testimoni panoràmic dels segles medievals al Maresme, i força rellevant.

                Quant al patrimoni concret conservat, l’hem agrupat a grans trets en els següents àmbits: Objectes de culte religiós, Retaules, Ceràmica i elements de la vida quotidiana, Elements arquitectònics, Escultura i, finalment, Altres elements

---

[1] Cal tenir en compte que només tractarem els museus on es conservin peces d’origen medieval.