Missatges i comentaris

Podeu llegir els resums de els comuniacions i ponències i afegir els vostres comentaris i preguntes a la pàgina principal.

Itinerari: Visita comentada pel patrimoni medieval d’Argentona




Visita comentada pel patrimoni medieval d’Argentona


Enric Subiñà – Joaquim Graupera

Plaça de l’Església.          
                La casa Gòtica o Can Badia, es datable a cavall dels segle XV i XVI. Té molts elements fàcilment identificables en aquell moment, com les seves magnífiques finestres gòtiques, una d’elles amb la data de 1534, els arcs apuntats de la planta baixa i la torre, que en època moderna feu les funcions de presó. Al Segle XVI era del sastre Domènec Badia, i per això es pot veure el símbol de les tisores en el portal rodó. El museu del Càntir ocupa una casa coneguda popularment com a Cal Carboner, tot i que només conserva el portar rodó i la finestra de factura gòtica del segle XVI. També destaca l’hipogeu que es conserva en la planta baixa i s’endinsa sota de la plaça.
                L’altre casa destacada és cal Carboner, actual seu del Museu del Càntir, de la que es conserva un portal rodó d’onze dovelles i una finestra gòtica amb permòdols, que té motius animals en els dintells laterals.
Conjunt parroquial de Sant Julià.
L’actual església substituí una de factura romànica ja esmentada el 1025, segurament a causa del reduït tamany, fou edificada de bell nou a inicis del segle XVI, concretament el 1514, en estil gòtic tardà català. El campanar no va sortir gaire bé, i el 1559 es signava un contracte per reedificar-lo. L’actual rectoria es començaria a construir el 1595, i té un bonic portal dovellat.
El 1583 es firmava el contracte per l’edificació de la sagristia i la torre del Comunidor amb el mestre d’obres de Mataró Joan Salvador. El Comunidor era una espècie de torre que s’introduí a Catalunya el segle XVI, i s’acostumava a construir en la part contrària del campanar, i tenia com a funció exhibir el Santíssim Sagrament des de les quatre finestres, per tal de conjurar les tempestes que es desencadenaven.
En la façana destaquen els dos sarcòfags procedents del priorat de Sant Pere de Clarà, que deurien ser les osseres dels membres de la nissaga des Bosch. Estan situats als costats de la porta principal, sobre dos permòdols. Foren traslladats per Josep Puig i Cadafalch. El de la dreta presenta motius geomètrics esculpits, concretament dues bandes laterals amb dos cercles lobulalts a cada una, al mig dels quals hi ha un escut llis. La datació, per exemples conservats, podria correspondre al segle XIV.

Finestra carrer Josep Soler.

El carrer de Josep Soler no era res més que el camí veïnal que portava al veïnat de Lladó. Es conserva encara una finestra gòtica conopial.

Can Calopa.
                Can Calopa és el nom pel què coneixem l’antic mas Batlle. Els Batlle es documenten ja des del 1187 com a parroquians d’Argentona, i tingueren la batllia d’Argentona de manera hereditària durant bona part de l’edat mitjana. És una important masia de cinc cossos, tres perpendiculars a la façana i dos al darrera en paral·lel. Totes les obertures de les façanes són de granit, excepte les finestretes de les golfes, sobre el portal d’entrada. Tot i a l’antigor de la masia, pensem que l’aspecte actual data del segle XVI.. La façana principal té un bonic portal rodó de 13 dovelles i un balcó construït a posteriori, a l’igual que els dos balcons que donen al carrer. L’interior és esplèndid, amb una magnífica Sala decorada per Puig i Cadafalch, amb un magnífic sostre enteixinat.

Can Camps
Masia esmentada des del 1159, de planta baixa i pis, amb teulada a dos vessants i frontó en la façana. Actualment té dos cóssos perpendiculars a la façana, ja que el tercer cós, de llevant, està mutilat. La façana presenta un portal rodó d'onze dovelles, i dues finestres gòtiques conopials, segurament de finals del segle XV. La finestra del cós de ponent conserva una espitllera. Es destacable que tots els elements de pedra no són de granit, com és habitual a Argentona, sinó de pedra de més qualitat. De l'interior tan sols destaca l'entrada, amb un portal de pedra amb permòdols, del segle XVI, d'accés a la cuina, i en la segona cambra un altre portal amb permòdols d'accés al celler. En la cuina es conserva la llar de foc amb el forn de pa, i possiblement un rentamans. Les finestres del pis tenen festejadors.

Plaça de Vendre i cal Guardià.
La plaça de vendre té poc més de 50 anys. Al bell mig hi havia el casal dels Sarriera, popularment conegut com Can Baixeres, enderrocat després de la Guerra Civil. Era un gran edifici, probablement de cinc cóssos, a l’estil de Can Calopa o Can Cabanyes. El 2009 es va excavar el mur de tramuntana en el marc d’una reforma urbanística.
En l’espai de cal Guardià el 2005 es va excavar una necròpolis on es van documentar 25 enterraments, tant antropomorfes com rectangulars. No s’hi va trobar material associat als enterraments. Posteriors datacions mitjançant el Carboni 14 d’un dels esquelets va donar l’arc cronològic amb més probabilitats entre el 706 i el 821 dC.

El Capítol (Ajuntament Vell)
L’edifici s’edificaria entre el 1688 i el 1693 per obra de la Pabordia de Setembre que depenia del Capítol de la Seu de Barcelona. Les llindes de les finestres i de les portes porten la creu, símbol eclesial. Hi ha dues finestres gòtiques conopials que sembla que procedien de can Sarriera, que estava situat a la plaça de Vendre.

Capella de Sant Sebastià.

Sant Sebastià era un sant que s’invocava per evitar que la pesta entrés en les poblacions, i per això es construïren les capelles en les entrades, en aquest cas en l’entrada nord d’Argentona. La capella de Sant Sebastià es troba esmentada des del 1508. Es una senzilla capella d’una nau, amb importants contraforts exteriors, i amb un interior sense massa interès. El segle XVIII s’obriren dos nous carrers: el de Sant Sebastià de dalt o davallada de Sant Sebastià i el de Sant Sebastià de baix.
Mas Sabater (can Llauder)
                El mas Sabater es troba esmentat des del 1292. Masia de planta basilical, de planta baixa, pis i golfes, amb tres cóssos perpendiculars a la façana. Destaca el gran portal rodó de pedra granítica d'11 dovelles, i al damunt dues finestres gòtiques conopials, una a cada planta, tots tres elements medievals. Les altres dues finestres conopials de la primera planta són neogòtiques, de finals del segle XIX.

Mas Moió (can Barrau)
                El mas Moió apareix documentat des del 1246. Masia de planta baixa i pis, amb teulada a dos vessants i frontó a la façana. Té tres cóssos perpendiculars a la façana. Destaca el portal rodó de pedra granítica de 13 dovelles, i al damunt l'espitllera i una finestra gòtica amb permòdols. La façana també té un portal quadrat de pedra granítica amb una altra finestra gòtica amb permòdols. La façana de ponent té un antic portal gòtic, amb permòdols, que ara té funcions de finestra.

Contribució a l’estudi del Baix Maresme Medieval - Montserrat Richou i Llimona


            L’any 1392, a Badalona, el barceloní Raimon de Ballester, llicenciat en lleis, vengué a Raimon de Blanes, abans senyor del castell de Blanes, com a lliure i franc alou la Casa de Cabrera i una sèrie de drets i rendes, entre els quals figurà el dret d’exercir la jurisdicció civil i criminal sobre la parròquia de Sant Feliu de Cabrera.

            Mitjançant l’anàlisi d’aquesta alienació es podrà conèixer un episodi poc conegut de la vila de Sant Feliu de Cabrera i, a més a més, aprofundir en diversos aspectes de la vida d’aquesta comunitat rural. Entre d’altres qüestions, es tractarà l’exercici del poder “polític” i aspectes bàsics de la propietat agrera medieval.  Per això, el nostre estudi contribueix en el coneixement del Baix Maresme Medieval i de la Catalunya Vella, ja que les qüestions tractades són fonamentals per a entendre la vida dels homes i de les dones d’aquella època.
           
           

L'arqueologia i el patrimoni medieval d'Argentona - Enric Subiñá i Coll, David Farell i Garrigós (C. E. A. "Jaume Clavell")

La comunicació pretén revisar i divulgar els coneixements que actualment tenim de l’arqueologia medieval a Argentona. Per fer aquesta revisió no ens centrem exclusivament en aquelles restes arqueològiques investigades o en fase d’estudi. Abastem els edificis religiosos, les construccions civils (masos, molins, vies de pas), algunes notes documentals significatives sobre l’origen de la vila i obres d’art igualment assenyalades.  
Un dels jaciments que tractem és el de les tombes alto medievals de Cal Guardià, excavades fa pocs anys. Per altra banda, les ermites i les esglésies s’inclouen per la seva antiguitat documentada i perquè el seu subsòl i parts de la seva estructura es remunten a l’època romana i medieval.  
Examinem, a grans trets, quina recerca arqueològica han rebut els jaciments en el segle XX per, amb aquest estat de la qüestió i aprofitant el marc de les jornades, pensar en projectar noves línies de treball en aquesta temàtica.  
Finalment, també volem aprofitar l’ocasió per a donar a conèixer tots els béns mobles i immobles medievals que han estat inclosos en el recent Catàleg del Patrimoni d’Argentona aprovat inicialment. En aquest sentit, insistirem en la necessitat de la protecció, valorització i dinamització del patrimoni que hem heretat de l’edat mitjana

Cinc forns de calç del terme municipal de Tordera (Maresme): Can Marquès, Can Pica, Can Casellas i Ca l’Aulet o Jofre - Joan Bou i Illa, Jaume Vellvehí i Altimira (GHC)

En la nostra comunicació donarem notícia de quatre forns de calç conservats en el terme municipal de Tordera. Es tracta del forn de Can Marquès a Sant Pere de Riu, dels de Can Pica i Can Casellas a Hortsavinyà i dos més a Ca l’Aulet o Jofre a Tordera. L’estat de conservació és divers: El de Can Marquès fou restaurat i s’ha adequat per a la visita del públic a principis del 2010 per l’associació Salvem la Vall de Pineda. El de Can Pica es conserva força sencer, mentre que el de Ca l’Aulet, degut a què la darrera cuita que s’hi va fer fou un desastre, va quedar malmès cosa que s’agreujà amb l’ús que en feren els pastors i carboners. Quant al de Can Caselles es troba colgat de vegetació i es fa difícil veure’n l’aspecte. Tots els forns són d’època moderna i només el de Can Jofre l’hem pogut documentar indirectament al primer terç del segle XVII.
Es tracta de construccions de dimensions força considerables que fan pensar més en una producció important que no pas en el consum particular, especialment el forn de Can Pica. En el terme d’Hortsavinyà se’n té constància de fins a vuit forns però només el de Can Pica es conserva sencer

L’arqueologia dels paraments i del patrimoni edificat com a model per a l’anàlisi de les fases constructives d’alguns dels edificis medievals del Maresme: el campanar de Sant Julià d’Argentona, el priorat de Sant Pere de Clarà (Argentona), el castell de Vilassar i la capella de Sant Mateu de Premià. - Joaquim Graupera Graupera (GHC)

Des dels anys 80 del segle XX, els especialistes dedicats a la restauració d’edificis, tant d’època clàssica com d’estructures més modernes, estan aplicant el mètode d’E.C.Harris en l’anàlisi de les estructures arquitectòniques aèries. A Catalunya, ha estat un mètode utilitzat de forma freqüent per diversos professionals però cal destacar la feina realitzada pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (avui Patrimoni Arquitectònic Local) de la Diputació de Barcelona.
El mètode consisteix en l’anàlisi dels murs o paraments de l’edifici, és a dir, les estructures aèries, per intentar captar l’estratigrafia que presenten. D’aquesta manera, aplicant el mètode estratigràfic Harris en aquestes estructures se'n pot  deduir les fases constructives.

Aquest mètode ja ha estat aplicat en estudis sobre diversos edificis medievals del Maresme, com el campanar gòtic de l’església parroquial de Sant Julià d’Argentona, la capella de Sant Pere de Clarà (Argentona), i les reformes gòtiques del castell de Vilassar de Dalt, tots ells publicats en anterioritat per l’autor d’aquest treball.

En la present comunicació s’afegeix l’aplicació d’aquest mètode a l’estudi de la capella romànica de Sant Mateu de Premià de Dalt. Aquesta es troba situada al cim de la serra de Sant Mateu, al punt més alt de la carena. La capella apareix documentada a partir de l’any 993 i  segurament va estar afectada pel terratrèmol del 1448 ja que en una visita pastoral del 1498 es descriu com a desbastada i destruïda i es demana la seva reconstrucció. A principis del s.XVI,  pertanyia al priorat de Sant Miquel del Fai. L’edifici d’estil romànic és de nau rectangular coberta amb volta de canó amb absis semicircular. Les reformes que va patir van provocar un escurçament de la nau. La capella està adossada a una masia pel mur del sud.

Notícia sobre una suposada galera medieval a la costa de Vilassar de Mar (El Maresme). - Joan Carles Alay, Joan Francesc Clariana, Enric Juhé

El mes d’abril de l’any 1954, en una immersió davant la costa de Vilassar de Mar, a càrrec dels submarinistes del C.R.I.S.: Eduard Ametlla i Roberto Diaz, es va posar en evidència la descoberta de les restes d’un derelicte, possiblement d’una galera o altre tipus d’embarcació de l’edat mitjana.

Un dels elements que varen servir per datar la troballa, varen ser els exemplars de claus de ferro forjat localitzats en l’indret, els quals hom creu que tindrien una cronologia anterior al segle XVI.

El Castell de Burriac (2008-2010): Les pintades i el Llamp - Joan-Carles Alay i Rodríguez (Comissió de Patrimoni SCA)

Des de la Comunicació presentada en l’anterior edició d’aquestes mateixes Jornades ( El Castell de Burriac. Darrers esdeveniments (2004-2007)), el Castell ha sofert un veritable atac de “pintades” i la caiguda d’un llamp.

Tots dos fets succeïren durant l’estiu de 2009. Primer, els murs del castell van aparèixer guarnits amb pintades multicolors i algun que altre escrit xenòfob (com, Catalanes pobres diablos). Pràcticament tots els recintes resultaren afectats.

El 9 d’agost durant una tempesta va caure una llamp sobre el mur que hi ha a la dreta de la capella, provocant l’esbaldregada d’unes quantes pedres i alguna escletxa.

Molt poc temps desprès, els representants de les administracions competents visitaren el Castell per verificar els danys, prendre mesures provisionals i valorar el cost de la reparació. Malgrat tot, encara tardarien més de sis mesos en arranjar-ho.

En la Comunicació es documenten i comenten tant els fets com les mesures adoptades, repassant així mateix la legislació al respecte (en quan a les diferents responsabilitats en fer les pintades i en assumir les reparacions de tots dos esdeveniments). Aquest anàlisi ens permetrà evitar la reiteració del primer i minvar les conseqüències en cas de repetir-se el segon.

Els Sala: entre vidriers i remences - Benet Oliva i Ricós

Presentarem la nissaga dels vidriers Sala de Vallromanes, una branca dels Sala que encapçalaren la segona revolta remença, la qual forçà la Sentència Arbitral de Guadalupe. Trencarem el tòpic radical presentant-los com a  pagesia benestant i ben relacionada amb la menestralia barcelonina mitjançant la comercialització de la producció de vidre. Finalment, veurem la seva irrupció al Maresme, amb forns de vidre a Mataró i Vilassar, en els quals es formaren bona part de les noves nissagues de vidriers maresmencs que encapçalaran el districte protoindustrial de Barcelona & Mataró (& Granollers) al llarg del cinc-cents

Actes per la proclamació del Rei Lluis I a Mataró - Alexandra Capdevila Muntadas

L’objectiu de la present comunicació consistirà en analitzar la informació proporcionada pel llibre titulat Breve noticia de lo alegres jubilos con que la ciudad de Mataró solemnizo la proclamacion de la magestad del rey nuestro señor Don Luis Primero (que Dios guarde) y levantamiento del Pendon en su Real Nombre, el día 26 de marzo del 1724. Aquesta obra destaca per descriure amb tot luxe de detalls el cerimonial seguit per la proclamació del fill de Felip V a Mataró. Però una de les seves peculiaritats rau en el fet que arran dels Decrets de la Nova Planta la cerimònia de proclamació del rei Lluís I va seguir per primera vegada la tradició castellana.
Tenint present aquesta peculiaritat en el decurs de la comunicació s’analitzarà el contingut d’aquest document inèdit per conèixer els preparatius i el desenvolupament d’aquest esdeveniment, i al mateix temps es tractarà de donar resposta als motiu pels quals es va demanar a Mataró que organitzés aquest succés, com ho va viure la població i quina finalitat es perseguia en publicar-lo.

L'Auto de Fe. Un exemple de la concrecció visible del poder inquisitorial - Antoni Llamas

Aquest treball intenta apropar-se de manera detallada al “gran espectacle” del poder de la Inquisició, com és l'Auto de Fe. Intentarem abordar el tema no només des del punt de vista dels fets, sinó també des de les idees. Per això el treball s'estructura en dues parts.

La primera part s'aproparà a l'exemple més evient i espectacular del procés inquisitorial que és propiament dit l'Auto de Fe. Veurem la seqüenciació dels actes; les actuacions prèvies, la possada en escena, amb la seva cronologia particular i la seva temporalització, l'espai escollit per a la celebració, les construccions materials i les seves funcionalitats específiques, així com, un estudi dels personatges i la seva representativitat especial.

En la segona part del treball veurem el desenvolupament de tot el procés, és a dir, la celebració de l'acte en tota la seva extensió, amb els diferents moments com : l'abjuració, el procediment que portarà a la lectura de les penes, les execucions, i anirem una mica més enllà amb el que podem nomenar el record de 'acte.

El Centre de Documentació del Parc de la Serralada Litoral, un recurs al abast de tots als aficionats a la historia local - Toni Marí (Responsable del Centre de Documentació)

El Centre de Documentació, ubicat al Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt, funciona des del 1999 gràcies a un conveni entre el Consorci i el Museu. Compta amb un fons de 1.000 documents sobre el patrimoni natural i la diversitat històrica i cultural del Parc de la Serralada Litoral.
D’aquest fons de 1000 documents mes d’un centenar de documents tracten sobre el període medieval.
Documents com :
Modolell, J.M., Cabrera de Mar. Castell de Sant Vicenç o de Burriac. Síntesi històrica
Campo, F., Castells medievals del Maresme
Benito, P. Catàleg de la documentació en pergamí de l’antic Arxiu del marquesat de Moja conservada a la Biblioteca de Catalunya referent a les senyories de Sant Vicenç i Vilassar
Son una petita mostra dels documents sobre el període medieval que hi disposa el nostre Centre per tots aquell/es aficionats a la historia local.
En el Centre de Documentació hi podreu trobar cartografia, llibres, tesis i estudis, dvd-cd, revistes,opuscles i articles dels municipis consorciats. Aquesta documentació està a la vostra disposició per qualsevol treball, estudi o simplement per ampliar coneixements sobre el entorn que ens envolta.
Els municipis consorciats son : Alella, Argentona ,Cabrera de Mar, Cabrils, Martorelles ,Montornès del Vallès, Premià de Dalt, La Roca del Vallès, Santa Maria de Martorelles, Teià, Tiana, Vallromanes, Vilanova del Vallès , Vilassar de Dalt.
Els documents de que hi disposa el nostre Centre de Documentació s’afegeixen al Catàleg col·lectiu dels Centres de Documentació de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona on es poden consultar un total de 15.000 documents.
Catàleg col·lectiu que es pot consultar en aquesta web : http://www.diba.cat/cdparcs/consultact.asp
Durant les V jornades d’Història i arqueologia Medieval del Maresme sobre l’arqueologia medieval en el Maresme proposem fer una breu comunicació sobre el nostre Centre de Documentació per donar a conèixer aquest recurs als aficionats a la historia medieval i a la historia local en general.
Dades de contacte Centre de Documentació :
Museu Arxiu Municipal de Vilassar de Dalt
Marquès de Barberà, 9 (Masia de Can Banús)
08339 Vilassar de Dalt
Tel. 656 903 642
Fax 936 931 417
A/e: p.slitoral.cd@diba.cat
Web: http://www.diba.cat/parcsn/parcs/centresdoc
Horari: dimecres de 17 a 21 h. Concerteu visita prèvia (Juliol i Agost tancat)
Responsable del Centre de Documentació : Toni Marí

La recerca arqueològica en el Maresme Medieval - Joaquim Graupera (GHC)

La comarca del Maresme té una llarga tradició historiogràfica i els seus orígens es poden remuntar al s.XIX. Malgrat aquesta llarga tradició, l’estudi del patrimoni medieval del Maresme no ha tingut mai uns estudis historiogràfics que analitzessin aquest període de forma aprofundida.
                Davant la gran producció històrica editada a la comarca al llarg d’aquests dos últims segles, podem trobar una gran quantitat d’estudis monogràfics dels diferents edificis, però mai una síntesi i una visió general d’aquests estils. Fins i tot, la primera obra de síntesi d’aquest estil a la comarca la “Guia del Romànic de la comarca del Maresme” l’any 1982 no es res més que un recull de monografies de les obres, sense donar una visió general. No serà fins el 1992, amb el volum XX de la Catalunya Romànica, que apareixerà la primera i única síntesi publicada que supera tímidament la presentació de monografies dedicades als edificis amb una petita síntesi de dues fulles. Posteriorment he contribuït a omplir aquest buit amb tres llibres, dos d’ells dedicats al patrimoni preromànic i romànic (2001 i 2002) i un tercer dedicat al patrimoni medieval del Maresme.
                Aquesta manca d’una visió general, però no ens ha d’amagar l’extensa quantitat de publicacions, de més o menys qualitat, que estudien aprofundiment amb petites monografies la quasi totalitat dels edificis religiosos de la comarca. El respecte a la tradició, la voluntat de conservar els orígens i la pietat popular ha creat aquesta estimació a les ermites i fins i tot la celebració de molts aplecs en totes elles, generant moltes monografies locals. Tampoc cal oblidar que la comarca ha donat dos dels grans historiadors catalans “clàssics” dins la historiografia del romànic a Catalunya, que malgrat que no hagin publicat res sobre el romànic de la comarca, han estat els que han posat les bases de la historiografia contemporània, sobre em refereixo a Lluís Domènech i Muntaner de Canet i Josep Puig i Cadafalch de Mataró. També caldria citar la desproporció de l’obra historiogràfica mataronina amb la resta dels pobles de la comarca, que, val a dir, actualment s’està sortosament corregint.
                La historiografia medieval del Maresme la podem dividir amb sis etapes. La primera etapa que arribaria fins el 1882, es caracteritza per l’aparició dels primers escrits sobre història medieval al Maresme, amb un caràcter molt erudit, amb una influència de la renaixença literària i del romanticisme.
                La segona etapa, del 1888 al 1906, es caracteritza per la influència del Modernisme i apareixen una gran quantitat de monografies locals al Maresme, amb l’objectiu genèric de contribuir a la recuperació de Catalunya com a nació, cercant les arrels medievals.
                La tercera etapa, analitza la historiografia al voltant del noucentisme (1906- 1931) que es caracteritza pels primers passos d’una nova generació d’historiadors que es formaran amb l’empremta cultural del modernisme i que durant el noucentisme continuaran la feina de l’etapa anterior. Aquesta inèrcia s’acaba amb la quarta etapa durant la república i la Guerra Civil (1931-1939) . Durant aquesta fase es destrueix una bona part del patrimoni artístic medieval del Maresme i els historiadors d’aquesta etapa es caracteritzaran per la tasca de salvaguarda del que poden per la destrossa de la guerra i de l’etapa revolucionaria de la república.
                Durant la cinquena etapa, que s’estén durant l’època franquista (1940-1976), es caracteritza per la recuperació del patrimoni religiós, entre ell el medieval. Moltes ermites són estudiades, excavades i es publica una petita monografia local. També apareixen els primers grups locals d’arqueòlegs a Premià, Vilassar i Cabrera. 
                I per acabar la sisena i última etapa a partir del 1976 es produeix la professionalització de l’arqueologia i  una atomització dels centres d’estudis locals. En aquesta etapa es dona prioritat a la recerca arqueològica iberoromana i l’art medieval restarà una mica oblidat. Malgrat tot, apareixeran dues entitats que intentaran omplir aquest buit: Amics de l’Art Romànic del Museu de Mataró i la Secció d’Estudis Medievals del Grup d’Història del Casal.

La recerca en arqueologia medieval a Catalunya: passat, present i prespectives de futur - Josep M. Vila i Carabasa (ACRAM)

La utilització del mètode arqueològic per a l’estudi de la història medieval de Catalunya és un fet relativament recent que s’inicia ben entrada la segona meitat del segle XX. De tota manera, ha estat sens dubte el camp en el què l’arqueologia s’ha desenvolupat d’una forma més vertiginosa en els darrers anys, sobretot de la ma de les normatives que sobre la protecció del patrimoni s’han promulgat al país des de la recuperació de la Generalitat a començament dels anys 80.

Els orígens de l’arqueologia científica aplicada a la recerca sobre la història medieval de Catalunya s’han de situar en les dècades dels 60 i 70 del segle XX de la ma del professor Alberto del Castillo i del seu principal deixeble el Dr. Manuel Riu que des de les seves càtedres d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona van generar les condicions per a què l’arqueologia medieval es desenvolupés com a disciplina plenament reconeguda. En aquest sentit, a banda d’impulsar línies de recerca en arqueologia medieval, també van propiciar la creació de revistes especialitzades i la paulatina introducció de l’arqueologia dins dels plans d’estudis del Departament d’Història Medieval. D’altra banda es va propiciar la vinculació dels investigadors catalans amb centres de recerca d’arreu d’Europa en els que la disciplina estava molt més desenvolupada, especialment a França i a Itàlia.

De la mateixa manera, una mica més tard en el temps, també a la UAB es va formar un grup de recerca, encapçalat pel Dr. Miquel Barceló, que va introduir el mètode arqueològic en les seves línies d’investigació, en aquell cas centrades en el món andalusí.

A partir dels anys 80, la creació del Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya i el desenvolupament de la legislació i de les polítiques de protecció del patrimoni del país van tenir una forta incidència en el desenvolupament de l’Arqueologia Medieval. En aquest cas, el ràpid creixement del nombre d’intervencions arqueològiques en jaciments d’època medieval que es va produir sobretot durant els anys 90, va comportar la formació d’un grup de professionals que es van anar especialitzant en l’estudi dels jaciments d’època medieval. Com a conseqüència d’aquest fet i amb la finalitat de donar sortida a la recerca que s’estava fent des de l’àmbit professional es va fundar l’any 1997 l’Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval (ACRAM). Aquesta entitat ha esdevingut amb els anys un actor important especialment pel que fa a la difusió dels resultats de les excavacions arqueològiques dutes a terme en el marc de l’arqueologia preventiva.

Tradicionalment, l’arqueologia medieval ha tingut una molt estreta vinculació amb la història de l’arquitectura. En aquest sentit, un cert “mètode arqueològic”, evidentment no sistemàtic, ha estat utilitzat des de sempre per arquitectes i historiadors de l’art medieval a l’hora d’obtenir dades per a l’estudi constructiu dels edificis. No és d’estranyar, per tant, que un dels àmbits en els quals s’ha desenvolupat d’una manera més clara l’arqueologia medieval en els darrers temps hagi estat vinculada amb el món de la recerca sobre el patrimoni arquitectònic i molt especialment en relació amb la seva restauració. En aquest sector s’ha desenvolupat un mètode d’anàlisi arqueològic específic que estudia el conjunt de l’edifici i no solament el subsòl i que es coneix com arqueologia de l’arquitectura.

En aquesta línia cal destacar la feina duta a terme durant els darrers 25 anys pel Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona que han desenvolupat un mètode de recerca que combina els estudis històrics i arqueològics, tant de subsòl com de paraments que els permeti una aproximació científica als edificis abans de la intervenció arquitectònica. La sistematització de la recerca durant tots aquests anys ha permès generar un volum enorme de coneixement històric que ha servit de base per a molts altres estudis.

Resulta evident que, especialment en els darrers vint anys, el nombre d’intervencions arqueològiques en edificis i jaciments d’època medieval s’han incrementat d’una manera exponencial. També han augmentat notablement el nombre de publicacions, actes de congressos, jornades, taules rodones, etc tan de tipus general com més local, en les que s’estàn donant a conèixer els resultats d’aquestes intervencions arqueològiques. En aquest sentit, podem destacar, entre d’altres, l’actuació del Grup d’Història del Casal de Mataró que des de fa anys porta a terme una feina imprescindible en el camp de la recerca i difusió del patrimoni arquitectònic i arqueològic medieval del Maresme

Com a conseqüència d’aquest fet disposem d’un volum important de memòries d’intervenció arqueològica, articles de revista, comunicacions en congressos, etc... referides als resultats d’aquesta ingent tasca d’excavació i recerca històrica en l’àmbit del món medieval. Resulta evident que, especialment en el món de la Història de l’Arquitectura, les recerques arqueològiques sistemàtiques realitzades en alguns dels conjunts monumentals més importants del país han contribuït a modificar, radicalment en alguns casos, els plantejaments històrics tradicionals sobre aquests conjunts. Només cal citar en aquest sentit els canvis interpretatius generats per les intervencions arqueològiques a Sant Pere de Rodes, Santa Caterina de Barcelona o el conjunt episcopal d’Ègara a Terrassa, entre infinits d’altres menys coneguts.

En contrast amb això, la incidència de la recerca arqueològica en la formació del coneixement històric del món medieval és encara massa petita i és aquest un dels aspectes en els quals caldrà fer una major incidència en el futur. En aquest sentit és important que l’arqueologia afronti les problemàtiques històriques sense estar condicionada pel discurs historiogràfic dominant, que evidentment cal conèixer. Només d’aquesta manera es podran fer aportacions realment novedoses al coneixement històric sobre el món medieval.

Finalment un dels camps de més futur de l’arqueologia medieval és el desenvolupament i sistematització del que anomenem arqueologia de l’arquitectura que ha de permetre estudiar els edificis en el seu conjunt, presos com si d’un jaciment es tractés. En aquest sector, treballant en col·laboració amb altres professionals com arquitectes o, sobretot, historiadors de l’art, l’arqueologia medieval està cridada a donar nous punts de vista que permetin avançar en el coneixement històric general.

Valoració del patrimoni arqueològic del Maresme - Enric Subiñà i Coll

El Maresme és una comarca on el poblament continuat ha estat destacat des de l’època ibèrica fins els nostres dies. Això s’ha reflectit en els nombrosos jaciments arqueològics excavats, especialment els de l’època romana. A casa nostra l’arqueologia medieval va prendre empenta mercès al professor Manuel Riu, a la dècada dels anys 60 del segle XX. Fins aleshores al Maresme s’havia excavat bàsicament les ermites medievals, com sant Martí de Mata, sant Jaume de Traià o sant Cristòfol de Cabrils. No és però fins  les darreres dècades del segle XX que les restes medievals prengueren importància i en les excavacions de jaciments com ara Iluro s’estudiaren aquestes restes abans d’arribar als estrats romans.
Malauradament aquesta alta ocupació de la comarca ha tingut com a conseqüència que les restes medievals visibles no siguin tan abundants com es podria pensar. Llevat de castells, ermites i masies, les restes medievals no són molt abundants per la substitució dels edificis medievals per altres de més moderns, especialment visible en la majoria de les parròquies de la comarca on la gran majoria daten del segle XVI, el gòtic tardà català.
Aquesta ponència mirarà de posar de relleu aquest patrimoni medieval des de l’aspecte arqueològic, tant en els edificis militars, religiosos i civils, tenint en compte les excavacions ja realitzades com les que queden per fer i que en podrien aportar noves dades.
Edificis militars: Els edificis militars sempre han tingut l’atenció dels estudiosos i els arqueòlegs. A la comarca se’n conserven uns quants, la majoria d’ells amb excavacions totals o parcials. Entre ells, de sud a nord, podríem esmentar el castell de Vilassar, el de Burriac, el de Dosrius, el de Mata, el de Canet, el de Montpalau i el de Palafolls. Entre els esmentats documentalment i no localitzats esmentaríem el de Premià, Montalt i el de sa Creu.
Fins ara han estat objecte d’importants excavacions el de Burriac i el de Palafolls, i en menor mesura el de Mata i Montpalau.

Edificis religiosos: Molt abundants a la comarca, especialment les capelles rurals. Entre les esglésies parroquials que conserven importants elements medievals destacaríem sant Andreu d’Òrrius, sant Esteve de Canyamars, sant Martí de Mata, sant Pere de Riu i sant Genís de Palafolls i en menor mesura sant Cebrià de Tiana, sant Feliu d’Alella, santa Maria de Mataró, sant Andreu de Llavaneres, o sant Esteve de Tordera.
De monestirs, cartoixes o priorats destacaríem Montalegre, sant Pere de Clarà, sant Pol de Mar i santa Maria de Roca Rossa.
Les més abundants, les capelles rurals: sant Martí de Montgat, sant Romà de Tiana, santuari de la Cisa, sant Salvador de can Boquet, santa Anastàsia de Premià, sant Mateu de Premià, sant Cristòfol de Cabrils, can Modolell i santa Elena d’Agell (Cabrera), santa Maria del Viver, sant Jaume de Traià, sant Bartomeu de Cabanyes, sant Miquel (Arenys de Munt) o sant Andreu de Tordera.
Evidentment són moltes les esglésies parroquials i les capelles solament documentades durant l’època medieval, la majoria de les quals fou totalment reformada o reedificada en segles moderns: sant Martí de Taià, sant Pere de Premià, sant Genís de Vilassar, sant Feliu de Cabrera, santa Margarida de Cabrera, sant Miquel del Cros, sant Julià d’Argentona, sant Iscle i santa Victòria de Dosrius, sant Sadurní de Valldeix, sant Vicenç de Montalt, sant Martí d’Arenys, santa Maria de Caldes, sant Pere de Canet, sant Iscle de Vallalta, sant Cebrià de Vallalta, sant Quirze de Calella, santa Maria de Pineda, santa Susanna o sant Miquel de Vallmanya.

Edificis civils: D’edificis civils medievals n’han pervingut molts. Destaquen especialment les cases fortes o domus i les torres de guaita o defensa. Així destacaríem amb restes conservades la torre de can Santromà (Tiana), la torre de can Nadal (Vilassar de Mar), el baluard de santa Maria de Mataró, la torre dels Encantats (Arenys de Mar), la casa forta de Menola (Pineda). Documentalment també es coneixen la casa d’Alella, la casa de Cabrera, la casa dels Argentona, la torre de Cogoll (Mataró), la torre de Mar (Canet). 
Masies excavades totalment coneixem el mas de la Posada (Tordera), en les obres de construcció de la C-32. Entre les moltes masies que conserven restes, sovint en forma de finestres, portes o altres elements defensius, destacaríem: can Fàbregues i can Santromà de Tiana, cal Baró i can Boquet d’Alella, mas Fontanilles i can Teixidó de Masnou, can Lladó i can Mora de Teià, can Calons i can Verboom de Premià de Dalt, ca l’Isern i can Sabatés de Vilassar de Dalt, ca l’Abellà o ca n’Amat de Cabrils, can Bartomeu o can Aymerich de Cabrera, can Femades i can Vinyamata d’Òrrius, la casa Gòtica, can Bramona o can Camps d’Argentona, can Batlle de la Torre i ca l’Estaper de Dosrius, finestrals gòtics del nucli urbà i can Palauet de Mataró, can Cabotí o cab Berenguer de Llavaneres, can Milans de Caldes, can Guitart de sant Vicenç de Montalt, ca l’Arquer i can Rossell d’Arenys de Munt, can Cabanyes de baix i can can Pujades de les Basses de Canet, can Vila de sant Iscle de Vallalta, can Galzeran i can Salvador de Calella, finestrals gòtics del nucli urbà i can Cànoves de Pineda, can Bonet d’Avall i can Planes de santa Susanna, can Valldejuli i el mas Florit de Palafolls,
Tal volta l’únic edifici civil d’ús “públic” conservat és l’hospital vell de Malgrat
Tot i ser comarca de pocs cursos d’aigua trobaríem els següents molins: el molí de Croanyes i el de Rubiol d’Argentona, el molí del castell o de can Terrades de Dosrius, el molí del mas Lladó i el molí vell de Malgrat, el molí de Bellforat, el de can Cornell, el de can Bofí, el de can Nogueres, el de Mascaró, el de la Júlia, de Jalpí i el de can Marquès de Tordera. Documentats trobaríem esmentats el molí d’en Gual i de Musso d’Argentona, els molins de vent de Mataró, els molins de Caldes, el molí de mar de Malgrat i el molí d’en Ferrer de Riu, de Cartellà, d’en Vilar i de Valldemaria de Tordera.

Necròpolis: Han estat excavades vàries necròpolis amb enterraments medievals. En la majoria de parròquies i capelles rurals n’han aparegut, i entre les no vinculades amb edificis religiosos citaríem la de cal Guardià (Argentona) o la de ca la Madrona (Mataró).

El patrimoni medieval del Maresme en els museus - Jaume Vellvehí i Altimira (GHC)

               A l’hora de preparar aquesta conferència, el primer dubte que se’ns va plantejar és la dificultat -que ja neix en el propi títol- per delimitar l’objecte d’anàlisi. Els límits inicials són ben clars: el patrimoni –ja sigui artístic o arqueològic- d’època medieval de la comarca del Maresme, entesa en l’actual organització administrativa, susceptible de trobar-se en els seus museus. És a dir els museus del territori. Amb tot, probablement també cal incloure-hi el patrimoni conservat en altres institucions més enllà del Maresme com ara el Museu Nacional d’Art de Catalunya o els museus diocesans, per exemple. I encara més, caldrà afegir-hi el conservat en col·leccions privades.
                A tot plegat encara se’ns hi suma la dificultat de delimitació del patrimoni a inventariar: quan ens referim a patrimoni medieval del Maresme, ens referim només a les peces originàries o produïdes a la comarca o també hem d’incloure-hi les peces foranes conservades en les col·leccions del territori en qüestió? I no és tot, hem de tenir en compte que bona part dels fons conservats tenen un origen desconegut, per tant no són catalogables ni entre les unes  ni entre les altres.
                Al capdavall però, hem optat per veure totes les possibilitats, això sí, en el benentès que de cap de les maneres el que farem és un inventari complet, cosa que seria més pertinent en un estudi o en un catàleg molt més exhaustiu i acurat que en aquesta síntesi panoràmica que provarem de presentar.

De l’interès pel passat a la necessitat de conservar-lo.
L’origen dels museus del Maresme[1]

                L’afició al col·leccionisme d’antiguitats i d’obres artístiques ve d’antic –en aquest sentit només recordar la col·lecció de monedes de la Comunitat escolàpia de Santa Anna de Mataró- però serà al segle XIX amb el Romanticisme i la Renaixença que prendrà una nova dimensió. L’interès pel passat -i en el cas de Catalunya especialment el medieval, com a màxima expressió de l’esplendor nacional - transcendirà l’àmbit de l’erudició esdevenint popular, ja sigui per l’èxit de les obres literàries, del teatre romàntic d’ambientació històrica o també dels propis estudis històrics.
                Al darrer terç de segle, una nova moda incidirà encara més en l’afició pel passat medieval: l’excursionisme. Amb la creació d’organitzacions excursionistes a partir del 1876 amb la fundació de l’Associació Catalanista d'Excursions Científiques es popularitzarà l’excursionisme científic amb el paper destacat de personatges maresmencs com Francesc Xavier Tobella (Sant Pol, 1840 – Barcelona, 1910) que en fou president el 1878 i Ramon Arabia (Mataró 1850 - Barcelona, 1902) que ho seria l’any següent.
En el tombant de segle, aquest interès ja abandonarà el caràcter romàntic que encara amarava la historiografia i la recerca arqueològica, per esdevenir científica i moderna. L’exemple és clar: les missions arqueològiques del mateix Puig i Cadafalch al Pirineu el 1907.

Els Museus
                D’aquest interès pel passat, per la història, l’art i l’arqueologia, a la força n’havia de sortir la necessitat de conservar-ne els vestigis: de preservar el patrimoni. Al marge de les col·leccions privades, el museu més antic de la comarca fou el Museu Municipal de Mataró nascut a redós de l’Associació Artístic Arqueològica Mataronesa el 1894. El procés que va conduir a la seva creació és emblemàtic perquè il·lustra perfectament l’evolució de l’interés pel patrimoni i presenta paral·lelismes força evidents amb la creació del Museu Episcopal de Vic.
Però per al naixement d’un nou museu al Maresme, caldrà esperar fins a ben entrat el segle XX. La iniciativa més primerenca vingué de la mà del metge Francesc de Paula Calbetó (Arenys de Mar, 1849-1925) que, l’any 1918, juntament a d’altres vilatans preocupats pel patrimoni d’Arenys de Mar van decidir reunir objectes artístics i històrics per a divulgar-ne l’existència. Però la iniciativa d’aquell primer museu no va poder consolidar-se per l’esclat de la Guerra Civil i les peces es retornaren als propietaris o es repartiren entre els impulsors.
A mitjans de segle, en plena grisor del franquisme les inquietuds culturals fomentaran noves iniciatives de recuperació del patrimoni històric, artístic i arqueològic. La majoria de vegades aniran vinculades a l’activisme de figures locals que, o bé individualment o en col·lectius modestos, promouran la recerca històrica o participaran en excavacions arqueològiques recuperant l’interès pel patrimoni que s’havia estroncat amb la Guerra. Alguns d’aquests personatges van tenir un paper important en la salvaguarda de l’art durant l’atzagaiada bèl·lica -com ara l’arqueòleg Marià Ribas o Santiago Estrany, vinculat al Comitè Local per la Salvaguarda del Patrimoni Artístic i Religiós durant la guerra, en el cas de Mataró.
Vist en conjunt, els processos que conduiran a la creació de nous museus al segle XX, no difereixen gaire dels vistos a darreries del XIX. L’activisme individual o col·lectiu esmentat proporcionarà els nuclis inicials dels fons dels futurs museus generant la necessitat de dotar-se’n. I la iniciativa, que neix de l’àmbit privat, sempre –o pràcticament- buscarà la implicació de l’administració municipal en la creació de la infraestructura museística. Finalment, després dels més o menys llargs períodes d’estira i arronsa un cop presentada una exposició inicial dels fons recopilats, es crearan patronats amb la presència dels ajuntaments i es crearan definitivament els museus. Això succeirà a la dècada dels seixanta i entre les dels setanta i els vuitanta els més recents.

Les col·leccions privades
Quant a col·leccions privades o persones que puguin conservar algun tipus d’element medieval encara que sigui ocasionalment, cal fer referència al Castell de Santa Florentina de Canet de Mar on els antics propietaris van acumular un important fons d’obres d’art de totes les èpoques i sovint d’origen desconegut o imprecís. A més de l’afició al col·leccionisme dels propietaris cal afegir els elements arquitectònics utilitzats en la remodelació de Domènech i Montaner. És coneguda la procedència de portes i finestres o de la galeria gòtica reutilitzades al castell, del priorat i santuari marià de Santa Maria del Tallat, del municipi de Vallbona de les Monges, d’on foren extrets i posats a la venda a principis del segle XX, moment quan foren adquirits per a integrar-los al projecte de Domènech i Montaner. Però a banda d’aquests elements, com veurem, ni ha forces d’altres.
                Una altra col·lecció particular, per bé que en relació als segles medievals només podem parlar d’una obra, es el fons d’art de Caixa Laietana. I el mateix passa amb algun altre particular que conserva alguna imatge en el seu domicili. Sense dubte hi deu haver molt més patrimoni medieval en l’àmbit privat però el desconeixem o bé no se’ns ha autoritzat a divulgar-lo.

El patrimoni medieval als museus

                Vist en conjunt, bona part del patrimoni medieval conservat en els museus del Maresme procedeix de les excavacions arqueològiques locals i, en general, són peces documentades. En canvi, alguns dels fons procedents de donacions privades o bé que han ingressat als museu en èpoques reculades, acostumen a ser peces descontextualitzades de procedència desconeguda. Probablement per aquest motiu, o en altres casos per tractar-se d’elements no vinculats a la comarca, no han captat l’atenció dels investigadors malgrat l’interès que puguin tenir. D’altra banda, a diferència del que passa amb el patrimoni conservat d’altres períodes com el romà, el medieval no sembla que s’hagi posat en valor. És a dir, al Maresme, quan es parla d’arqueologia i patrimoni el primer en el que es pensa és en restes romanes.
Els fons conservats es concentren majoritàriament en comptades institucions –el Museu de Mataró, el Museu Arxiu de Santa Maria de Mataró o el Museu d’Arenys de Mar- però n’hi ha altres –com el Museu-Arxiu de Vilassar de Dalt, el Museu del Càntir d’Argentona o els museus de Nàutica del Masnou i el Josep M. Codina i Bagué de Calella- que, ni que sigui escadusserament, també conserven algunes peces medievals. Si a més hi afegim obres conservades en els grans museus barcelonins i en els episcopals, tindrem un testimoni panoràmic dels segles medievals al Maresme, i força rellevant.
                Quant al patrimoni concret conservat, l’hem agrupat a grans trets en els següents àmbits: Objectes de culte religiós, Retaules, Ceràmica i elements de la vida quotidiana, Elements arquitectònics, Escultura i, finalment, Altres elements



[1] Cal tenir en compte que només tractarem els museus on es conservin peces d’origen medieval.

Llistat de comunicacions presentades a 1 de febrer de 2011

 V Jornades d’Història i Arqueologia Medieval del Maresme
L’arqueologia Medieval en el Maresme


Comunicacions Presentades

ÀMBIT 1: L’arqueologia Medieval en el Maresme


  • L'arqueologia i el patrimoni medieval d'Argentona
Enric Subiñá i Coll ; David Farell i Garrigós - Centre d’Estudis Argentonins “Jaume Clavell”

  • Cinc forns de calç del terme municipal de Tordera (Maresme): Can Marquès, Can Pica, Can Casellas i Ca l’Aulet o Jofre
Joan Bou i Illa; Jaume Vellvehí i Altimira - Grup d’Història del Casal - Secció d’Estudis Medievals

·         L’arqueologia dels paraments i del patrimoni edificat com a model per a l’anàlisi de les fases constructives d’alguns dels edificis medievals del Maresme: el campanar de Sant Julià d’Argentona, el priorat  de Sant Pere de Clarà (Argentona), el castell de Vilassar i la capella de Sant Mateu de Premià.
Joaquim Graupera Graupera - Grup d’Història del Casal - Secció d’Estudis Medievals

  • Notícia sobre una suposada galera medieval a la costa de Vilassar de Mar (El Maresme).
Joan Carles Alay; Joan Francesc Clariana; Enric Juhé

  • El Castell de Burriac (2008-2010): Les pintades i el llamp
Joan-Carles Alay i Rodríguez  - Societat Catalana d’Arqueologia -  Comissió de Patrimoni



ÀMBIT 2: Època Medieval i Moderna - Tema lliure


·         Contribució a l’estudi del Baix Maresme Medieval: la compravenda de la casa de Cabrera i altres drets (1392)
Montserrat Richou i Llimona - Dra. en Història Medieval

  • Els Sala: entre vidriers i remences
Benet Oliva i Ricós -  Vilassar de Dalt

  • Actes per a la proclamació del rei Lluis i a Mataró
Alexandra Capdevila Muntadas

  • L'Auto de Fe. Un exemple de la concrecció visible del poder inquisitorial.
Antoni Llamas - Grup d’Història del Casal

  • El Centre de Documentació del Parc de la Serralada Litoral: Un recurs al abast de tots als aficionats a la historia local
Toni Marí - Centre de Documentació del Parc de la Serralada Litoral