La comarca del Maresme té una llarga tradició historiogràfica i els seus orígens es poden remuntar al s.XIX. Malgrat aquesta llarga tradició, l’estudi del patrimoni medieval del Maresme no ha tingut mai uns estudis historiogràfics que analitzessin aquest període de forma aprofundida.
Davant la gran producció històrica editada a la comarca al llarg d’aquests dos últims segles, podem trobar una gran quantitat d’estudis monogràfics dels diferents edificis, però mai una síntesi i una visió general d’aquests estils. Fins i tot, la primera obra de síntesi d’aquest estil a la comarca la “Guia del Romànic de la comarca del Maresme” l’any 1982 no es res més que un recull de monografies de les obres, sense donar una visió general. No serà fins el 1992, amb el volum XX de la Catalunya Romànica, que apareixerà la primera i única síntesi publicada que supera tímidament la presentació de monografies dedicades als edificis amb una petita síntesi de dues fulles. Posteriorment he contribuït a omplir aquest buit amb tres llibres, dos d’ells dedicats al patrimoni preromànic i romànic (2001 i 2002) i un tercer dedicat al patrimoni medieval del Maresme.
Aquesta manca d’una visió general, però no ens ha d’amagar l’extensa quantitat de publicacions, de més o menys qualitat, que estudien aprofundiment amb petites monografies la quasi totalitat dels edificis religiosos de la comarca. El respecte a la tradició, la voluntat de conservar els orígens i la pietat popular ha creat aquesta estimació a les ermites i fins i tot la celebració de molts aplecs en totes elles, generant moltes monografies locals. Tampoc cal oblidar que la comarca ha donat dos dels grans historiadors catalans “clàssics” dins la historiografia del romànic a Catalunya, que malgrat que no hagin publicat res sobre el romànic de la comarca, han estat els que han posat les bases de la historiografia contemporània, sobre em refereixo a Lluís Domènech i Muntaner de Canet i Josep Puig i Cadafalch de Mataró. També caldria citar la desproporció de l’obra historiogràfica mataronina amb la resta dels pobles de la comarca, que, val a dir, actualment s’està sortosament corregint.
La historiografia medieval del Maresme la podem dividir amb sis etapes. La primera etapa que arribaria fins el 1882, es caracteritza per l’aparició dels primers escrits sobre història medieval al Maresme, amb un caràcter molt erudit, amb una influència de la renaixença literària i del romanticisme.
La segona etapa, del 1888 al 1906, es caracteritza per la influència del Modernisme i apareixen una gran quantitat de monografies locals al Maresme, amb l’objectiu genèric de contribuir a la recuperació de Catalunya com a nació, cercant les arrels medievals.
La tercera etapa, analitza la historiografia al voltant del noucentisme (1906- 1931) que es caracteritza pels primers passos d’una nova generació d’historiadors que es formaran amb l’empremta cultural del modernisme i que durant el noucentisme continuaran la feina de l’etapa anterior. Aquesta inèrcia s’acaba amb la quarta etapa durant la república i la Guerra Civil (1931-1939) . Durant aquesta fase es destrueix una bona part del patrimoni artístic medieval del Maresme i els historiadors d’aquesta etapa es caracteritzaran per la tasca de salvaguarda del que poden per la destrossa de la guerra i de l’etapa revolucionaria de la república.
Durant la cinquena etapa, que s’estén durant l’època franquista (1940-1976), es caracteritza per la recuperació del patrimoni religiós, entre ell el medieval. Moltes ermites són estudiades, excavades i es publica una petita monografia local. També apareixen els primers grups locals d’arqueòlegs a Premià, Vilassar i Cabrera.
I per acabar la sisena i última etapa a partir del 1976 es produeix la professionalització de l’arqueologia i una atomització dels centres d’estudis locals. En aquesta etapa es dona prioritat a la recerca arqueològica iberoromana i l’art medieval restarà una mica oblidat. Malgrat tot, apareixeran dues entitats que intentaran omplir aquest buit: Amics de l’Art Romànic del Museu de Mataró i la Secció d’Estudis Medievals del Grup d’Història del Casal.
Desde que l'arqueología s'ha profesionalitzat s'ha anat enrera, ja s'ha acabat alló de que quan trobes quelcom li dius a l'arqueóleg, mira que he tobat un santuari ibéric, mira que he trobat una necrópolis ibérica, mira un jaciment de l'edat del bronze. En definitiva que l'arqueología en el Maresme porta un retard de 25 anys, quan vaig per la muntanya i trobo un nou jaciment, pren nota, faig unes fotos i a callar, i així d'aquesta manera l'arqueóleg no es pot penjar la medalla grácies a l'aficionat, que es passa un munt d'hores per la muntanya suan la samarreta com ha estat el meu cas.
ResponEliminaParlo per experiéncia.